Projectes

Com a fotògrafa tinc un especial interès en el món del circ, sobretot en allò subtil i ambigu d’aquest art: les formes de comunicació entre els artistes durant les pràctiques, el llenguatge sensorial i corporal, les emocions, les caigudes, els moviments de desequilibri, els silencis de la suspensió, la por. Moments de transició on es juga amb els propis límits i que observo com una posada en escena. Conèixer la vulnerabilitat del circ i comprendre-la com a fortalesa, més enllà de la tècnica, m’ha permès desmitificar el “gran salto” per se i entendre’l com un mitjà per construir un discurs. El circ com una altra manera de mirar i ser un llenguatge escènic.

L’equilibri és un moviment subtil i fràgil, d’aparent estabilitat, on diferents forces s’encaixen per un instant. Un espai efímer i vulnerable a qualsevol altre moviment, per això no està quiet. Davant l’aparent fortalesa dels cossos de circ em sorprèn que s’amagui aquesta delicada labor, la recerca de l’equilibri. Una indagació que implica transcendir diferents fronteres (emocionals, físiques, mentals, individuals, col·lectives…) amb els riscs que comporta.  En el circ succeeixen coses extraordinàries de manera habitual, com el fet de moure’s a l’aire o caminar cap per avall. D’aquí en sorgeixen formes orgàniques i efímeres, expressions extàtiques i insòlites. Són accions de passatge, que juguen amb la força dels cossos i de la gravetat, entre altres coses. Quan un cos arriba a la gravetat zero, en el punt de suspensió del recorregut, és on esdevé l’equilibri. Un instant de transcendència.  Entendre la fugacitat d’aquests moments em porta a observar el circ des d’aquesta qualitat transitòria que tenen els rituals. Posant atenció en la sensibilitat de les formes que adopta el mateix recorregut. Per exemple, la mirada preparatòria de dues persones que van a fer un equilibri de mà a mà, els tempos de moviment que es marquen a través de la respiració en conjunt, el joc d’articulació entre diversos cossos mentre es comuniquen de manera sensorial o la caiguda.  La possibilitat de caure sempre hi és, però cobra presència quan volem anar més enllà del llindar i arribar al punt desconegut. Perquè aquí és on apareix el risc. Quan estem en la transició d’un lloc a un altre, d’un moviment a un altre, l’única orientació que tenim en aquest espai liminar és una aposta a cegues. Confiar i afrontar el buit. Enfocar les pors i la incertesa que això genera, la inseguretat i els desequilibris, com espais transitoris del camí és una manera de valorar tota la travessa que es necessita per transcendir. Per això penso que és interessant donar espai a aquestes interrupcions i veure quines imatges sorgeixen. Tenir consciència dels obstacles fa estar alerta. I aquest estat, per si sol, genera una relació harmònica entre diferents elements fent que esdevingui una composició espontània. Per exemple, m’he trobat amb freqüència que quan grup de persones construeixen una figura d’equilibri a triple altura, o algú es prepara per fer un gran salto, les persones que hi ha al voltant s’aturen. Observen i esperen que l’acció es consumeixi per retornar al ritme inicial. Es produeix un silenci, un respecte davant aquesta tensió. Sembla que des del caos tot es disposa per arribar a l’equilibri. És com una escolta col·lectiva on tothom forma part del que passa per un instant.  Cada travessa, cada construcció és un ritual fent circ. Fins al punt de transformar aquest espai inicialment desconegut a un lloc habitable on aprendre a respirar. I arribats a aquest lloc, marcar un nou llindar. Trobar-nos en aquesta fragilitat ens dóna coratge per buscar l’equilibri. I és la inquietud per trobar-lo el que ens manté en vida.